Dues narracions, dues èpoques, dues protagonistes… i una sola història. Una història de patiment i rebel·lia.
Barri de Sants, Barcelona. El 1909 hi neix la Maria, filla d’immigrants valencians. La ciutat és plena d’esperances i de violència. La sagnant explotació laboral deixa ferides.
Més de cent anys després, a la barriada del Besòs, una altra Maria rep una pallissa brutal del seu home i treu forces del dolor per fugir-ne tot cercant una vida digna.
Vet aquí, llavors, les dues línies argumentals de la novel·la. La puta i la santa, de Gemma Pasqual i Escrivà. Dos relats paral·lels que acaben encaixant entre si i, alhora, conflueixen en una mateixa realitat: els abusos de tota mena que, malgrat el pas dels anys i les conquestes socials arrabassades, sofreixen les dones.
Tanmateix, més enllà de l’argument tan realista com colpidor, l’autora ens sorprèn amb les veus narratives que utilitza. Mentre les doloroses vivències de la Maria dels nostres dies se’ns expliquen en una incisiva primera persona, els fets que atenyen a l’altra Maria són narrats, sense que resulti estrany ni forçat, per una figuera centenària, un arbre que esdevé el testimoni oral d’una època.
Així, en aquest sentit, em sembla evident que Pasqual i Escrivà ha dut a terme una enorme tasca d’investigació per poder-nos traslladar a les fàbriques tèxtils de la primera meitat del segle passat, fer-nos viure les agressions sexuals que patien les treballadores, la fatxenderia criminal dels amos i encarregats, les brutals condicions de treball i de vida de la classe obrera… I al mateix temps enllaçar-ho tant amb els esdeveniments i personatges històrics de cada moment com amb les il·lusions i les tragèdies quotidianes que els acompanyaren. Un ordit perfecte.
Així mateix, no ho vull deixar de banda, també aconsegueix immergir-nos en el pou de la violència masclista que és ben present a moltes de les llars del nostre aparentment igualitari segle XXI. Tot plegat és d’una força demolidora.
Si més no, perquè no hi hagi equívocs, La puta i la santa no és, en absolut, un fulletó dramàtic de tall decimonònic on les misèries són oblidades amb l’aparició miraculosa d’un cavaller redemptor. Ni de bon tros. Hi ha esperança, cert, però aquesta rau en la lluita, en la rebel·lia que esmentava al principi de la ressenya, en la força oculta que fa niu en el cor de les dones que assumeixen la resistència i la revolta.
“… i va jurar en silenci que cap malparit no aconseguiria doblegar-la.”
He gaudit molt d’aquesta lectura, perquè, a més de la clara denúncia que impregna les pàgines, la història d’aquestes dones és en si mateixa fascinant, inclou força elements d’intriga i tensió, les descripcions són tan detallades com versemblants i, en definitiva, ens permet capbussar-nos en un univers farcit de dolor i ràbia, de brutalitat extrema però també de generosa solidaritat. L’autora assoleix amb escreix el que, crec, pretenia. Posar-nos davant els ulls les nafres tot oferint-nos una molt bona novel·la.
Mentre estava llegint-la vaig escriure un comentari a les xarxes. Textualment deia: “Quan d’aquí a uns dies torni a visitar Barcelona he d’anar al carrer Jocs Florals”. Ja ho he fet. Hi he passejat i, de qualque manera, m’he retrobat amb les dues Maries.
Crec que amb això ja us he donat una idea de quant de molt m’ha impactat la novel·la. Crec que no hi ha millor forma de recomanar-vos-la.
