Som madurs? Ens sol ofendre quan algú ens diu: ets un immadur, sigues madur… I és queels que no ho som, no sabem com actua una persona madura o encara no ens ha arribat l’hora de madurar.
En aquest article t’exposaré el que fa una persona immadura. És algú que:
1. Necessita l’aprovació dels altreso ser el constant centre d’atenció de totes les situacions (per aconseguir-ho necessita cridar l’atenció).
2. És algú que viu pendent del qual diran, que dramatitza nimietats, que no té constància en res, que la seva voluntat és capritxosa i els seus sentiments volàtils.
3. Que només s’interessa i es fascina per si mateix, que no extreu cap lliçó de l’adversitat, que no pot gaudir del seu present, que no suporta la soledat.
4. Que és incapaçde modificar els seus pensaments i calmar les seves emocions. 5.Que no sap atorgar a cada cosa el seu just valor.
6. Que no pot racionalitzar una situació de manera equànime i analítica,que li manca un projecte obert de futur,que no té ni idea de qui és, d’allò que sent, del que vol, que és mostra com un personatge i que ser ell mateix li sona rar perquè no hi ha un jo mateix a qui acudir.
En la persona immadura, la impassibilitat i la intolerància a la frustració es disparen. Encara més si esteim malalts i amb el cant al “carpe diem”, podem tornar-nos més irreflexius i impulsius que mai i convertir qualsevol nimietat en la catedral de la decepció. Tot s’accentua i les males tendències naturals es disparen. Alerta també amb l’abatiment: passar un mal moment o patir una malaltia significa cansament, manca d’energia, sembla que ens tranquil·litzem i estiguem dòcils, però quan ens trobam millor es disparen aquests errorsdel caràcter, que són reflex de la immaduresa.
Ser madur és indispensable per tot el que ens proposem a la vida. Per viure, per portar a terme projectes personals i per millorar des de qualsevol circumstància, fins i tot el de malaltia.
Una persona madura, és algú que:
1. Estima acceptant la totalitat de la persona, tant la seva part bona com la més fosca, i per tant, no la deixa a la primera de canvi. És a dir, quant la persona estimada no és intercanviable. El que és desitjable és aprendre a estimar a les persones incondicionalment, com un fi en elles mateixes, no com un mitjà per a la nostra satisfacció o entreteniment, sinó perquè celebram la seva existència.
2. Tenen voluntat. S’esforcen, intenten sobreposar-se a les condicions adverses, batallen per tot allò amb què creuen. Donen a la malaltia el que és de la malaltia, però no més del que obligatòriament els hi desenganxa.
Intenten ser bones persones, tenen criteris morals i ètics. Són capaces de veure més enllà del propi benefici, són empàtiques i procuren pels demesos.
3. No utilitzen el seu poder ni llibertat per fer mal a ningú.
Davant un mal, no intenten afegir dolor al patiment. Per exemple: una cosa és tallar-se i ferir-se i una altra molt diferent, és tallar-se i amb les mans brutes tocar la ferida, afegiríem al tall una infecció.
4. Saben diferenciar entre el problema i les dificultats.
I el que m’agrada més d’una persona madura és que sap que hi ha molts tipus de felicitat. I la més important, sempre, és la felicitat possible. A vegades enyoram una felicitat impossible, la convertida en un record inassumible, el que conta és viure la felicitat existent, l’actual. Del 0 al 10, quin seria el teu punt de maduresa?
És difícil de mesurar… com he dit abans, és més difícil ser conscients del nostra grau de maduresa personal.
