El Col·legi Salesià de Ciutadella, conegut popularment com Calós, acaba de fer 125 anys. Quan he llegit la notícia m’han vingut sentiments contraposats. A les seves aules i amb els seus mestres, la majoria religiosos i d’altres de seglars com ara l’admirat Pere Melis, vaig perdre el meu ritme escolar passant de ser un estudiant que aprovava sense a penes haver d’estudiar a estar completament perdut i convertit en aquesta figura pedagògica que ara qualifiquen com a fracàs escolar, i a les seves aules vaig descobrir el plaer de la lectura que ja no em va abandonar mai. Posant els dos sentiments antagònics en una balança diria amb absoluta convicció que ha acabat pesant més la segona contraprestació que el descarrilament inicial que va tenir una data de caducitat ja que als 28 anys vaig iniciar la carrera de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona amb professors de dalt de tot i matrícules d’honor; en canvi, el fracàs escolar dels primers anys d’estudiant resulta ara insignificant comparat amb la feixuguesa creativa i les aportacions incalculables i valuoses de la lectura. He explicat moltes vegades com vaig adquirir aquest hàbit i, poques vegades, per què no em vaig adaptar al ritme escolar dels salesians. La raó és doble i senzilla. Primer de tot es va encetar un escletxa de rebel·lia que em va menar a boicotejar-me de manera inconscient ja que culpava els pares d’haver-me tret d’una zona de confort salvatge i molt lliure que havia estat durant tota la meva vida el meu món quotidià. El segon motiu és científic: el nivell del col·legi salesià era molt més alt que el nivell de l’Escola Nacional de Ferreries que és d’on provenia; aules massificades, alumnes indisciplinats, mestres desbordats que en tenien prou en adoctrinar, mantenir l’ordre amb humiliacions i càstigs corporals. Per tant, no va ser una qüestió d’intel·ligència o de capacitats i aquesta afirmació, enfora de ser automitificadora, està sustentada amb un document institucional: un test psicotècnic. O, per dir-ho en paraules de l’any 1972, un test d’orientació psicopedagògica. I sabeu en quins paràmetres fluixejava? L’atenció, per suposat. I, sobretot, en la comprensió verbal! En canvi, el raonament era molt superior a la mitjana i fregava el 95 de 100. Com que aquests resultats brillants no coincidien amb el meu rendiment escolar catastròfic em van cridar al despatx del tutor. Record que era Don Gregorio, un home calb, de maneres dolces i llavis molsuts que sempre semblava tenir brillants gràcies a una fina capa de saliva. Em va fer unes preguntes formals, em va dir que arreglaríem la situació per tal de fer coincidir capacitats i rendiment i, per al meu alleujament, el propi tutor i la resta de mestres se’n van oblidar. Poc temps després ens van expulsar del Seminari on els estudiants de Ferreries hi estàvem internats, vam compaginar continuant als salesians, anant a dinar a ca les germanes del meu avi matern -dolces i excel·lents cuineres- i tornant en autoestop cada capvespre per anar a dormir a Ferreries per, ensoldemà, ens dugués a l’escola amb el cotxe un dels nostres pares. La situació es va tornar insostenible i vam acabar l’etapa escolar d’EGB al col·legi nacional que s’havia desplaçat del carrer Fred, on hi ha ara el geriàtric, al carrer de la Pau. Vist en perspectiva va ser una etapa fabulosa. Vaig fer amics que encara conserv, vaig quedar atrapat dins la gàbia amb el monstre de la lectura i, en especial, vaig conèixer l’existència de la diferència. Per totes aquestes coses, i també d’altres, gràcies i felicitats pels 125 anys Col·legi Salesià de Ciutadella!
