Vivim a l’era de la crueltat que ens manté tancats dins un capítol de l’Antic Testament. De tant en tant el poder sacrifica un anyell, com van fer els ancians d’Israel quan encara estaven retinguts a Egipte, i marca amb un manat d’hisop mullat en el ribell ple de sang vessada la llinda i els dos muntants de les cases perquè puguin ser destriades per l’Àngel Exterminador que així hi passarà de llis. Va succeir fa poc amb la pandèmia. El poder, en aquest cas espanyol, municipal, autonòmic i estatal, va ordenar que es marquessin amb un retolador d’un vermell lisèrgic la llinda i els dos muntants de les persones joves i infectades. L’Àngel Exterminador les va reconèixer durant el seu vol destructor i es va dirigir directament a les habitacions sense la marca vermella de l’hisop dels hospitals o de les residències d’ancians on hi havia els llits dels malalts de covid de més edat. Desbordats, el poder va decidir -a Egipte ho va decidir Déu, a Espanya el govern espanyol presidit per un dirigent socialista o el govern autonòmic de la capital presidit per una alcaldessa neofranquista- qui havia de sobreviure i qui havia de morir. No és un exercici literari baladí. És el que va succeir encara que ningú no ens ho contarà i ningú no ho reclamarà -tret dels familiars- perquè encara esteim afectats per la síndrome del supervivent. Esteim tan contents de ser vius que no ens importen els morts que ens impedirien viure si els tinguéssim presents. El poder va posar els metges en la tessitura i l’edat va ser el punt de decisió. En el cas de l’Àngel la tria havia de ser entre els primogènits d’Israel i els primogènits d’Egipte. Una qüestió d’edat i també de nacionalitat. En el cas d’Espanya la tria va ser exclusivament una qüestió d’edatisme. Com he dit, els supervivents no direm res. Per què ho hem de dir? Som vius. És com aquell meravellós acudit de la sèrie d’animació Els Simpson. Aquests avions de combat que passen damunt les nostres cases, com ho va fer l’Àngel Exterminador en temps bíblics, ens salven dels tigres; diu Homer. Lisa, intel·ligent i lúcida, respon: “Però no hi ha tigres, a Springfield”. La resposta babaua de Homer fa feredat i un somrís apagat recorre la nostra espatlla com una sargantana: “Per açò, Lisa, per açò”. A diferència de l’acudit, el perill existia; no som negacionista, hi va haver amics que no ho van poder superar, però l’estat espanyol va mostrar la seva cara més fosca i va ser tal vegada la primera vegada, des de la Guerra Civil, que assenyalava un col·lectiu i el sacrificava. Fa por, molta por. Ja esteim vivint en una novel·la d’Orwell. Quin serà el proper col·lectiu sacrificat? Abans de la pandèmia també havíem assistit a un altre sacrifici grupal encara que per culpa, o gràcies, a les conseqüències anunciades per l’Àngel grotesc i sinistre el terror es va imposar entre els no assenyalats i la dramatització teatral els va paralitzar. M’estic referint als catalans que van fer un referèndum d’independència i tenien la intenció d’aplicar-ne el resultat sorgit de les urnes. El poder espanyol va amenaçar amb morts als carrers i, a diferència dels ancians d’Israel, els savis organitzadors ho van aturar quan van intuir l’ombra dinàmica de l’Exterminador. Quin serà el proper grup sacrificat? Els joves sense habitatge i una absoluta precarietat? Què us pensàveu? En un sistema capitalista extrem ets una unitat i només formes part d’un grup quan t’han d’exterminar.
HISOP. Planta labiada de flors morades i disposades en falsa espiga. Pres del llatí.
