Fa molts anys vaig llegir una entrevista a Lawrence Durrell. Hi deia que a les novel·les del quartet d’Alexandria havia pretès recollir la vida atenent les tres dimensions de l’espai, amb el temps com a quarta. De qualque manera aplicava la teoria de la relativitat a la literatura.
Tot això treu cap a què en la contracoberta de Les quatre de Barcelona, de Montse Coll i Piera, podem llegir que és precisament un homenatge a aquesta obra de Durrell.
Així, com he llegit i ressenyat l’excel·lent Amerikarrak de la mateixa autora i, per altra part, des de molt jove m’ha fascinat el quartet d’Alexandria (Justine, Balthazar, Mountolive, Clea), era evident que una hora o l’altra havia de llegir la novel·la que avui us recoman.
Amb tot el que ja us he explicat us haureu adonat que les expectatives eren altes. Tanmateix, puc afirmar que s’han acomplert amb escreix. Les quatre de Barcelona és una gran novel·la.
Cadaqués, 1950. Un accident trastoca de forma irrevocable la vida d’una noia de l’alta burgesia catalana.
Barcelona, 2010. L’amistat entre quatre dones es posa a prova per tot un seguit de silencis i ferides amagades.
A partir d’aquests dos breus paràgrafs de resum argumental seria lògic pensar que la novel·la es desenvolupa en dos plans temporals. Tanmateix, no és ben bé així. Són molts més. Múltiples relats, sempre lligats a les vides de les quatre protagonistes, s’entrellacen, viatgen avant i enrere en el temps, s’expliquen i es complementen per confluir finalment en un desenllaç colpidor.
Si més no, aquest teixit narratiu exigeix un domini, tant de la llengua com dels costums i l’entorn de cada període. No vivíem, no parlàvem, no sentíem de la mateixa manera, a tall d’exemple, als anys seixanta del segle passat que a l’actualitat. Precisament perquè els salts en el temps són continus aquest domini és cabdal. Coll i Piera ho resol amb brillantor. En cada moment sabem on som.
Així, quatre esguards a una mateixa història, quatre veus que ens traslladen les seves vivències passades, cadascuna amb el seu propi infern, i no hi manquen, llavors, patiments i traïcions, però tampoc batalles i resurreccions.
“Potser no ens aniria malament, a totes, de començar a netejar velles culpes. Al cap i a la fi, ja ho veus: la vida són quatre dies.”
Vet aquí una cita textual que, per a mi, ens dona a conèixer l’essència de la narració. Un passar comptes amb el passat, una reflexió incisiva sobre els fets i les circumstàncies que han portat les quatre dones a ser com són. I no se’ns estalvien ni sotracs ni amargors. No hi trobareu cap tret de novel·leta rosa, res a veure en les historietes ensucrades en què sovint es vol disfressar l’amistat. Perquè la realitat és que qualsevol interacció humana, fins i tot amb els que més estimem, té sempre un rerefons que gairebé mai gosem explicitar. Pot haver-hi sentiment de culpa o enveja, rancúnia o decepció… i això no impedeix que també hi hagi complicitat i afecte. Res hi ha de senzill en les relacions humanes. Les quatre de Barcelona, amb cura i subtilesa, ens ho fa avinent.
Una novel·la que cal llegir, ni que fos per adonar-te que “o lluites, o t’enfonsen”.
