Durant la gestació, especialment a partir del segon trimestre, la tendència és generar resistència a la insulina. La resistència a la insulina es defineix com un fall de les cèl·lules per respondre a la insulina i absorbir la glucosa que hi ha a la sang, fent que el pàncrees secret més insulina amb l’objectiu de mantenir la glucosa a la sang en rangs normals. Aleshores, durant l’embaràs, això es produeix de forma fisiològica, on l’objectiu principal és assegurar que tota la glucosa vagi al nadó. El problema sorgeix quan aquesta resistència a la insulina és tan gran que desenvolupa una diabetis gestacional.
El test d’O’Sullivan és la prova per poder observar la reacció del cos davant de la glucosa. El desenvolupament consisteix a prendre uns 50 grams de glucosa en una solució líquida, esperar 1 hora i comprovar, mitjançant una analítica de sang, quin és el valor de la glucosa en sang. Si està per sobre de 140 mg/dl, vol dir que el test és positiu i que s’haurà de tornar a repetir amb valors més alts de glucosa i durant més temps.
Aquesta prova es va publicar per primera vegada el 1964 per O’Sullivan i Mahan amb l’objectiu de diagnosticar la diabetis gestacional. Fins aquell moment només s’havia observat que hi havia més mortalitat perinatal en aquelles dones que després de l’embaràs desenvolupaven una diabetis. Durant aquests darrers anys s’han anat fent estudis per canviar-la i fer-la més sensible, però no hi ha hagut cap opció que sigui totalment vàlida per a la ciència.
Factors de risc, un criteri millor de diagnòstic?
La majoria dels detractors de la prova s’agafen al fet que el desenvolupament no s’assimila a la realitat perquè normalment no es pren aquesta quantitat de glucosa. A més, això de vegades provoca nàusea o vòmits a la gestant.
He trobat la web de El parto es nuestro que parla que a Argentina et donen un esmorzar molt complet i després et fan una analítica de sang, o que a Àustria només es fa a les dones amb algun factor de risc. I aquest sí que és un aspecte que considero que és una opció interessant d’aplicar. I quins són aquests factors de risc?
– Tenir més de 35 anys
– Obesitat o excés de pes.
– Antecedents de diabetis gestacional
– Nadó amb pes major a 4kg
– Familiars de primer grau amb diabetis mellitus
Reflexió final
Amb aquesta entrada no vull posar en qüestió si la prova funciona o no, però sí que m’agradaria posar sobre taula aspectes que normalment no s’esmenten.
L’embaràs és un moment de molta vulnerabilitat per a la dona. L’instint de protecció de la gestació et fa canviar allò que potser havies decidit prèviament en relació amb aquesta prova.
Per tant, crec que hauríem de tenir la llibertat per triar diferents opcions per diagnosticar la diabetis gestacional i amb un acompanyament dels professionals sanitaris actualitzat i d’acord amb la societat curiosa i exigent que hi ha actualment.
