Hi ha novel·les que, més enllà del que ens conten, ens forcen a fer-nos preguntes, ens obliguen a reflexionar. Són les bones novel•les. Aquesta n’és una. Pensa un desig, de Joan Mayans.
La Clara, als nou anys, està a punt de bufar les espelmes del seu aniversari. Just abans de formular un desig creua l’esguard amb la seva mare, la Maria. Quelcom no rutlla.
La Clara, als vint anys i escaig, és una influencer polèmica amb milers de seguidors a les xarxes socials, que planeja la venjança.
La Maria ha fet la seva vida lluny de la seva filla. Va tenir el coratge de trencar amb tot i reinventar-se. Va gosar ser lliure.
“Ella sap que no hi ha res que ens lligui i ens condicioni tant com el que els altres esperen de nosaltres.”
Així, efectivament, la vida anterior es pot deixar enrere, i la vita nuova aportar recompenses força gratificants, però… el passat torna.
Amb aquests darrers paràgrafs, forçosament un xic críptics, he intentat traslladar-vos l’argument de la novel·la. Us haureu adonat, estic segur, que el dilema entre la sacralitzada responsabilitat i la cobejada llibertat n’és bàsicament l’eix central. No és una temàtica insòlita en la literatura. Tanmateix, sí que ho és la forma en què Mayans ens la fa viure. Ens aboca magistralment a dues històries paral·leles, relatades per un narrador omniscient que ens immergeix del tot dins les vivències de les protagonistes.
Potser el que més m’ha sobtat és la versemblança de tot plegat. Malgrat que la novel·la gira entorn de decisions extremes, en cap moment es té la sensació de caure en el fulletó o en una mena de melodrama estereotipat. Ans al contrari, ens immergim de cap en la lògica interna dels personatges, n’entenem les motivacions, empatitzem amb les seves determinacions. En definitiva, fem nostra la seva història per molt al límit que ens pugui semblar.
I en aquest sentit, sota la línia argumental explícita hi trobem temàtiques subjacents amb, així mateix, una força enorme: el sentiment de culpa o l’absència de penediment, la ràbia davant l’abandó, la paràlisi que causa la pèrdua, el coratge i la por, el record i l’oblit, les fronteres de l’art… i sobretot el concepte de maternitat.
“És tan gran, el pou on s’amaguen totes aquestes preguntes impossibles, que gairebé mai gosa mirar-hi dins.”
Per altra part, i això és un absolut encert, Mayans supera les velles fórmules amb què tradicionalment hem vist expressar els sentiments més íntims per plantar-nos davant la realitat actual del jovent. La comunicació a través de les xarxes socials i, també, mitjançant tattoos carregats de significat. “Cada tatuatge és un recordatori”.
I, de l’altre costat, la sublimació del passat, la desmemòria com a refugi, cuirassa i taula de salvació. I de retop la literatura com a màscara i eina d’autoafirmació.
“Perquè tots volem canviar, d’alguna manera, però gairebé ningú gosa intentar-ho.”
La trobada entre el record rancuniós i l’amnèsia autoimposada només pot generar la incertesa i el conflicte… i aquest xoc de ferides, les obertes i les ocultes, et porta per un camí inquietant fins a un desenllaç tan emotiu com inesperat.
Arribats a aquest punt, som ben conscient que aquesta setmana la ressenya és potser un enfilall de píndoles desmanegades. M’haureu de perdonar, però és l’única manera que he trobat de dir sense dir, d’explicar sense desvelar, de fer-vos sentir la meva fascinació sense espatllar-vos la lectura.
Si més no, un darrer comentari. Pensa un desig és una novel·la immensa, amb una arquitectura absolutament ben travada i amb un llenguatge enlluernador farcit de frases que et colpeixen i no tens altre remei que interioritzar.
“De vegades no hi ha res més deshonest que dir la veritat.”
