1936. Juliol. Tot està a punt perquè un vaixell ple de mallorquins salpi per participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona. Una família puja a bord. El cop d’estat de Franco i la guerra els deixa atrapats a Catalunya, mentre el fill major, que ha restat a Mallorca, és engarjolat a les presons franquistes.
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb el resum argumental extret de la contracoberta del llibre, perquè em ve com anell al dit per introduir una breu reflexió inicial.
En parer meu, la novel·la històrica no accepta les mitges tintes. O t’entusiasma o et cau de les mans. I que la balança es decanti cap a un cantó o l’altre depèn exclusivament, més enllà de la mestria literària, en la versemblança del que se’ns narra. Siguin fets verídics o imaginaris han de ser creïbles i ho han de ser en el context de l’època que retraten. No n’hi ha a bastament en crear l’escenari. Els costums, les idees, fins i tot els sentiments, no són, no poden ser, els mateixos que els que vivim en l’actualitat. Una bona novel·la històrica ens trasllada al passat amb totes les conseqüències. Precisament això és el que aconsegueix, amb brillantor per cert, Dora Muñoz amb Sol d’hivern. Una excel·lent novel·la que ens fa viure intensament el període més cruel i dur de la nostra història recent.
L’autora és una mestra del negre, de fet he ressenyat en aquesta secció les seves obres, i si bé a Sol d’hivern no hi trobem res d’aquest gènere pel que fa al contingut, sí que el podem reconèixer en el perfecte ritme que dona a la narració, en la dosificació dels fets, en l’estructura. Així dues històries paral·leles, la de família a la Catalunya republicana i la del fill gran a Mallorca patint la repressió, s’entrellacen i mútuament es complementen. Al mateix temps diversos plans temporals s’alternen: des dels anys, ja esmentats, de la revolta militar als de la Barcelona olímpica del 92 o, fins i tot, a tot just tocar els nostres dies. Un contrapunt d’allò més evocador.
Així, tot plegat ens immergeix sota un oceà d’incerteses, il·lusions, falses esperances, pors i resistències, zones d’ombra i records desenterrats, ferides i solidaritat, fins a fer-nos sentir, com si ens afectessin personalment, les angoixes d’una època convulsa. A això em referia quan abans us parlava de versemblança.
I, llavors, els personatges. Tan propers que, els que tenim una edat, podem reconèixer-los en els nostres mateixos familiars. En especial m’ha impactat i commogut el de la Margalida, la noieta que amb la seva pròpia veu i amb ulls d’infant ens explica part dels esdeveniments. El contrast entre la seva sinceritat, a vegades ingènua, i la brutalitat dels fets que va dibuixant un narrador omniscient és colpidor i, alhora, un gran encert que manté sense defallir la tensió dramàtica.
Així mateix, Dora Muñoz assoleix una fita força difícil: a la novel·la els petits detalls cobren gran importància, sigui un vermut al Líric o el desconcert respecte a una tal Porfía. Aquestes pinzellades de quotidianitat ens fan més propers els grans moments històrics que, força ben documentats, també són part de la novel·la.
I del llenguatge podríem dir quelcom semblant. Aparentment senzill, planer, defuig la retòrica innecessària. Són les vivències dels personatges, lliures de discursos enfarfegats, les que ens permeten identificar-nos amb el patiment que els amara. El resultat és profundament emotiu.
No vull cloure la ressenya sense fer un apunt final. Sol d’hivern no és, sortosament, una novel·la neutra. Això equivaldria a equiparar els demòcrates amb els rebels feixistes. Muñoz no cau en aquest parany que suposaria buidar la narració de qualsevol ànima. Ens ho deixa clar amb les seves paraules:
“La meva intenció no és contar la Història, sinó la que, amb h minúscula, és la de les persones que patiren tots aquells anys d’oprobi, de repressió, de fam, de mort i destrucció.”
En conclusió, una novel·la que remou i indigna, revifa la memòria i, des del passat, ens fa més forts per enfrontar el futur.
