Per a mi la cuina és sobretot una qüestió de plaer i de records d’una infantesa on ca nostre exhalava aquelles olors temptadores de menjar tradicional. Avui dia no és fàcil trobar ni els aromes, ni els ingredients, ni aquells sabors d’antany. L’altre dia al mercat de l’Olivar de Palma, veient unes cireres quasi morades importades de Xile, vaig recordar l’aroma d’aquest pastís anomenat “clafoutis” que feia ma mare a final del mes de maig. Les cireres emprades per a la seva elaboració eren de la varietat “Guigne” (guinda) i comprades al mercat setmanal del meu poble durant la temporada d’aquesta fruita que va de maig a juliol. Aquesta varietat es caracteritza per ser de carn delicada i dolça i és especialment adient per a l’elaboració d’aquest pastís. Les que venien al mercat provenien de la ciutat de Ceret, coneguda com la “capital de la cirera”, situada a Occitània en el departament dels Pirineus Orientals. Una localitat prou interessant de visitar, on s’instal·là el pintor, escultor, dissenyador de joies, Manolo Hugué, als anys vint del segle passat. Hugué es considera el principal exponent del noucentisme català i aglutinà en aquella localitat l’anomenada escola de Ceret, freqüentada per alguns dels seus amics com ara Juan Gris, Joaquim Mir, Pablo Picasso, entre d’altres.
El “clafoutis” és un pastís propi de l’estiu, originari del Llemosí, una altra regió d’Occitània. Es tracta d’una mena de flam a base d’ous, llet farina i sucre que es deposita damunt les cireres col·locades al fons del plat de cocció untat de mantega. Ma mare hi afegia unes gotes de kirsch, un licor alsacià que utilitza aquesta varietat de cirera en la fabricació d’aquest alcohol.
La regió de Ceret és idònia pel cultiu d’aquest cirerer perquè té uns sòls lleugers i filtrants i la primavera hi és suau i poc ventosa, uns elements favorables que permeten una collita precoç del fruit, (a partir de mitjan maig). Des de l’any 1922, els productors d’aquesta fruita de la regió ofereixen cada any les primeres cireres collides al President de la República francesa.
D’altra banda, al meu poble de l’Arieja, de clima més fred, existien els cirerers de la varietat “Guin Noir” (guinda negre), un arbre vigorós, més resistent a les malalties, als paràsits i de floració tardana que permet evitar les gelades freqüents de la primavera. La collita es feia a mitjan del mes de juliol. Encara tenc ben present aquell cirerer esponerós que tenien els amics pagesos dels meus pares on a l’estiu ens atipàvem d’aquell fruit dolç i a la vegada una mica àcid. Ma mare també l’emprava per elaborar el clafoutis. Això sí que era un producte de quilòmetre zero!
Avui aquell arbre ja no existeix, ni tampoc moltes de les persones que varen tenir la sort de poder assaborir els seus fruits dolços i sucosos. Un altre testimoni esvaït, d’un temps feliç de la meva infantesa. Afortunadament encara em queda el record d’aquell “clafoutis” que feia ma mare del que va deixar-me la recepta però que no surt tan gustós perquè ja no puc comprar aquelles varietats tan saboroses.
