La gent té preferències diferents. Hi ha qui li agraden les nits gèlides d’hivern amb la xemeneia encesa. Hi ha aficionats als misteris de l’oceà naufragant dins d’un veler o qui prefereix una posta de sol tranquil·la, sense interferències. Precisament, dilluns 15 de juliol, a les 21 hores i dotze minuts per ser exactes, es va poder veure l’ocàs ciutadellenc des de miradors i penya-segats pedregosos apuntant cap a la mar amb la vista panoràmica de Mallorca de fons. Però mentre el sol s’enfonyava lentament, un entorn amenitzant amb música s’estenia a través d’un espectre més ampli de tonalitats.
El segon concert del 47è Festival de Música d’Estiu organitzat per Joventuts Musicals al Claustre del Seminari de Ciutadella es va desenvolupar creant un microclima a l’aire lliure amb colorsinstrumentals a través de Camus Trio, el trio de corda format pels músics Raquel Garzás (piano), Fiona Robertson (violí) i Pau Marquès Oleo (violoncel). Concretament, va ser una actuació de textures distintes, una explosió de tons inèdits lluents, una demostració de música no monocromàtica. Entre notes banyades d’or –totalment pures, resplendents i fulgurants– els artistes van aconseguir arribar al fons de cada obra, esprement cada peça al màxim, traient-li tot el seu suc vitaminitzant. De fet, el vespre va ser sinònim de sinergia artística compartida i en perfecte equilibri, de sonoritat plena de colors i sense fissures ni cap classe de tensions.
La vetllada va començar amb Trio per a violí, violoncel i piano núm.2 en La bemoll Major(1918) de Robert Gerhard, considerat un dels millors compositors catalans del segle XX. Aquesta obra que beu de l’impressionisme francès va tenir una sonoritat paisatgística impecable i eclèctica, amb molts contrastos de greus i aguts suaus, dolços i més tendres que fruits acabats de collir. En particular, es va crear una melodia tan plàcida i nostàlgica que semblava que les notes volaven pels arcs del Claustre com buguenvíl·lees roses i blanques que no cauen mai, sinó que es van alçant cel amunt com una enfiladissa aferrada a les parets.
Robert Gerard deia, en un dels seus apunts, que «l’obra aconseguida ha de portar-nos de sorpresa en sorpresa […]».Justament, així és com va seguir el plat fort de la primera part, lesTres peces en clau d’humor(1997) de Schchedrin –compositor de cognom quasi impronunciable–, dividides en Converses, Toquem una òpera de Rossinii Humoresca. D’aquesta manera, Camus Trio va proposar títols alternatius amb un toc graciós, fresc i molt ciutadellenc per aquestes tres peces: Xafarrderums a sa plaça, Si foc i fum fos d’en Rossinii 24 de juny, anirem a veure ballar es sol. Per tant, amb la seva estètica i llenguatge personal, i amb àmplies línies melòdiques i accents divertits, bufons i simpàtics, tothom del públic va somriure ben a gust. I és que realment, tal com va explicar Pau Marquès entre obra i obra, l’humor en la música és un gènere que tot compositor seriós ha cultivat –des de Beethoven, fins a Haydn, Mozart, Stravinsky, entre d’altres– i que, en canvi, molt sovint s’ignora.
Després del trio de cordes fregades amb humor satíric, en la segona part del programa la fusió sonora del violí, violoncel i piano va esdevenir un discurs sonor, posant el relleu en la narrativa i la poètica del romanticisme ennuvolat, confitat, trist, llagrimós i delicat de Cançons sense Paraules del compositor alemany i de vincles menorquins,Fèlix Mendelssohn. Malgrat que el cicle de caràcter marcadament melòdic el va escriure Fèlix, la veritat és que aquests estaven atribuïts a la seva germana Fanny Mendelssohn, però en aquella època estava mal vist que les dones fossin compositores.
I ja per acabar, en el Trio per a violí, violoncel i piano n.2 en do menor (1845), també de Mendelssohn, es va fer una regressió al passat i es va desplegar tota la seva capacitat expressiva i narrativa en una obra lírica, èpica, tràgica i profundament commovedora on la música va parlar per si mateixa. Tanmateix, Mendelssohn un dia va afirmar el següent: «la música pot despertar les mateixes idees i els mateixos sentiments, però aquests sentiments no podran, certament, expressar-se amb les mateixes paraules». En aquest sentit, cal dir que amb un fascinant poder comunicatiu i una precisió minuciosa i seductora, els artistes van desgranar un repertori d’un talent difícil de classificar i amb el qual van traslladar al públic la seva manera de fer, pensar i comunicar la música. Així van mostrar als espectadors com la música en directe –sense filtres– és una forma de comunicar i compartir emocions no restringides. Una forma d’art efímer, de senzillesa complexa i immaterial. Certament, en aquesta ocasió, Camus Trio amb un alt esperit musical va donar corda a la vida i va oferir l’oportunitat d’experimentar no només el què s’escoltava, sinó com sonava, tot això a partir d’una empatia musical on tots tres instruments van tenir un protagonisme semblant.
ANAÏS FANER
