Senyora Presidenta del govern, alcaldes i alcaldesses, Diputats i Diputades, Senadora, Senyores i senyors…
Siguin benvinguts i benvingudes a l’acte institucional on commemoram el dia del Poble de Menorca en el dia de Sant Antoni, patró de la nostra illa.
Amb la institució del Consell Insular, les menorquines i els menorquins vam començar a guanyar de manera col·lectiva la capacitat de decidir el rumb de la nostra societat per noltros mateixos. De llavors ençà, el dia de Sant Antoni –de tanta i tan llarga tradició a Menorca i d’una manera ben especial a Ciutadella–, ha esdevingut el dia assenyalat en el calendari institucional i social per a reflexionar tots junts, des de la serenor, la pluralitat i la diversitat, sobre el nostre passat (d’on venim), sobre el nostre present (on som) i sobre el camí a fer entre tots de manera compartida, com a poble, a l’hora d’encarar un futur que estic fermament convençuda que totes i tots volem de benestar i de prosperitat per a tothom.
Fa una mica més de quaranta anys (i arran de les eleccions de juny de 1977), les forces polítiques van posar fil a l’agulla del que poc després seria la Constitució de 1978. A Menorca (de manera unànime) tots els partits van decidir que havia arribat l’hora –en aquella hora tan transcendent de la nostra història– de fer possibles les antigues i arrelades aspiracions d’autogovern, ben legítimes però sempre tan frustrades. Es va aconseguir a partir de l’esforç i la capacitat de consens de tothom: la llavor del Consell Insular va ser incorporada al text fundacional de la nostra democràcia.
Es tractava, llavors –tal com ara–, de superar les divergències i de mirar amb convicció cap endavant, tot i les enormes dificultats. Eren moments de grans esperances en la democràcia després de la llarga dictadura, per més que el país s’enfrontava a una greu crisi política i institucional i a una dura situació econòmica i social.
En aquesta meva primera intervenció com a Presidenta del Consell en l’acte institucional del dia de Sant Antoni (en la Diada del Poble de Menorca), voldria tenir un record sentit per uns fets i unes persones que haurien de viure en la nostra memòria col·lectiva.
Si som avui aquí, si hem fet el camí que hem fet i el Consell Insular té la capacitat –que avui té– de ser el timó que marca el rumb que les menorquines i els menorquins decidim, és gràcies, sens dubte, a l’esforç de consens que totes les forces polítiques menorquines van ser capaces de demostrar llavors, l’any 1977.
En permetin que hi posi l’accent. La creació del Consell no va ser el fruit de cap concessió generosa. Ben al contrari: va ser una conquesta guanyada amb esforç i convicció i assolida des del diàleg i la capacitat de convenciment.
Els acords signats per totes les forces polítiques dia 10 de juliol de 1977 en l’acte i el document coneguts com a Pacte del Toro, poden semblar (vists amb els ulls d’avui) d’un valor més tost simbòlic, de poca concreció. Però tenen la força de la unitat construïda des de la capacitat de posar l’èmfasi en la suma i la sordina a les diferències.
En aquella unitat de llavors, arrela la capacitat d’autogovern que hem anat, passa a passa, construint. Sense l’acord generós de dia 10 de juliol de 1977 –de tanta càrrega simbòlica i de tant de valor polític de fons–, tot el camí que hem fet com a poble hauria estat ben diferent, ben possiblement amb molts més revolts i perills, amb molts més entrebancs i accidents.
“Tot estar per fer i tot és possible”
El vers del poeta Martí i Pol ha fet merescuda fortuna. Tot estar per fer i tot és possible. Està bé que ho pensem i en fem divisa a l’hora d’encara el futur. Que pensem que tenim tot el camí encara per recórrer, que junts serem capaços de fer-lo amb èxit, tot assolint totes les fites que ens proposem perquè totes i tots –tots junts– serem capaços d’aconseguir fer possibles els nostros objectius.
Però si el llegim o el deim d’una manera mecànica, sense més reflexió, el vers de Martí i Pol pot sonar injust a moltes persones presents en aquest acte.
Tot és possible, de futur. Però s’han fet fins ara moltes passes, no està encara tot per fer. Hem avançat molt i diria que bé. I no parl dels mèrits de govern d’un partit o altre dels que han participat de la direcció del Consell. Sinó que pens en els grans avenços aconseguits entre tots, de manera col·lectiva, a l’hora d’aconseguir més capacitat de decisió, d’autogovern, i d’anar bastint el progrés i el benestar de la nostra societat, la prosperitat de totes i de tots. Tot i que, és clar, encara hi ha molt per fer, no ens podem conformar mai.
Avui commemoram que fa 730 anys que Alfons el Liberal va conquistar Menorca. Els vaixells del Rei Alfons ens van dur la llengua i la cultura que ens identifica, les eines amb què ens comprenem, ens entenem i ens explicam al món. Som qui som i som com som: diversos, plurals i amb la mirada i les portes obertes al món.
Els historiadors ens ensenyen que és necessari comprendre el passat per interpretar la realitat present i saber construir un millor futur.
Avui, tants anys després de la conquesta, podem afirmar amb orgull que Menorca té el grau d’autogovern més alt de la seva història. Mai no ha depès Menorca tant com avui d’ella mateixa. Però açò no ho hem d’entendre, només, com una gran conquesta col·lectiva sinó que ho hem d’interpretar també com una enorme responsabilitat: mai han depès –la nostra prosperitat i el nostro benestar– tant de noltros mateixos com avui. I el futur de cap generació de menorquines i menorquins no ha depès mai, tant com avui, de les decisions que sapiguem prendre, col·lectivament, les menorquines i menorquins.
Tenim molts de reptes a afrontar. I per açò necessitam encara més capacitat de decisió, més recursos, més instruments per fer possible el benestar de les generacions de menorquines i menorquins a venir. Hem avançat molt, però no ens podem conformar. Farem feina junts –Consell i govern–, Presidenta Armengol, amiga Francina, per assolir noves fites i nous reptes.
Ho farem sempre des de la lleialtat. Però també des de la màxima exigència en les reivindicacions legítimes, amb la més gran de les conviccions. Car com tu bé saps i ens has ben demostrat, Presidenta, la lleialtat no és ni pot ser sinònim de submissió. Sinó que és la màxima expressió de respecte de qui és i se sent respectat. Menorca és respectada perquè és lleial. I és i serà lleial perquè se sent respectada. Estic convençuda que així seguirà essent.
Però la nostra legítima aspiració de més competències i de més recursos no pot ser un subterfugi per defugir les nostres responsabilitats. Tenim les eines i els materials per construir el futur. Uns magnífics instruments i una primera matèria extraordinària. I també té, la nostra societat, la capacitat i els coneixements a bastament per fer-ho possible.
No podem retrocedir del que històricament hem avançat, no podem renunciar sense lluitar a la nostra pròpia via cap al creixement.
Hem de construir oportunitats perquè els nostros joves puguin desenvolupar a l’illa el seu projecte professional i de vida. Ni ens podem permetre el perdre tant de talent com cada dia ens demostren, ni ells es mereixen haver de fer camí fora de casa. Aquest és un repte cabdal que ens ha de concernir a tots, polítics, empresaris, sindicats, professors, tota la societat civil menorquina.
Hem de cercar nous equilibris. Menorca ha de ser un paner on s’agombolin nous projectes, noves oportunitats, noves vies de creixement. Hem de millorar la nostra oferta turística, amb més qualitat, amb més i millors serveis i més diversos. Però hi ha d’haver molt més en el paner. I sempre hi ha de ser des del respecte al treball ben fet i remunerat de manera justa.
Som conscients que tenim greus mancances en la formació laboral dels futurs treballadors i treballadores i que no sempre és justa la recompensa que reben pel seu treball.
El camp ha de poder seguir proveint-nos de qualitat, els pagesos han de trobar eines pròpies del segle que vivim per a seguir arrelats a la terra, amb més oportunitats pels seus fills i el reconeixement a la feina i dignitat de les madones.
Hem de saber trobar l’equilibri entre la preservació del medi ambient i la conservació dels nostros millors paisatges. És aquest un desafiament capital a l’hora de guanyar un futur de benestar. És la passa que hem de saber fer des del consens social en matèria d’energia.
El nostre territori i el nostre paisatge és el bé més preuat que tenim, després de la capacitat de les menorquines i menorquins de construir el creixement personal i col·lectiu des de la mesura i la responsabilitat compartida, des de la solidaritat i des del respecte a la nostra tradició, que hem sabut conjuminar des d’antic amb la comprensió dels corrents de canvi (econòmic, social, cultural, ambiental…) que sempre s’han expressat des d’Europa.
L’energia és un dels nostres problemes principals. La condició de Reserva de Biosfera no es pot circumscriure només, i especialment enguany que celebrem el seu 25è aniversari, al difícil i inestable equilibri entre el creixement econòmic i la preservació del territori i del paisatge. Ara tenim unes dificultats sobrevingudes que estic convençuda que entre tots sabrem superar. Hem recuperat el bon camí des del diàleg. Però més enllà de les incerteses d’avui, hem de saber enfrontar el canvi de futur, amb decisió i coratge. És una exigència dels temps de la qual Menorca n’ha de ser capdavantera, sé que tots ho compartim.
Sabem que tenim enormes dificultats, que mereixem i necessitam més i millor finançament, un règim econòmic i fiscal que afavoreixi les nostres empreses.
I sabem que –tot i les passes donades– no hem sabut resoldre els sempre greus i sempre pendents problemes de connectivitat. Tan imprescindible com és de resoldre si volem guanyar la batalla de la competitivitat turística i de la recuperació del pols econòmic propi, a partir de la indústria del coneixement i també de la transformació de matèries primeres.
Hem de seguir sembrant arreu els valors de la igualtat i la conciliació. Sempre és el temps de podar la violència i les injustícies. A cada casa, a cada empresa i cada comerç, sobretot a cada escola, a cada camp d’esports, la igualtat ha d’empeltar les actituds, els comportaments de totes i de tots.
Hem d’avançar en l’educació dels nostros infants, des del primer dia (tot preservant el model educatiu tan arrelat a Menorca) fins que completen la seva formació, ja d’adolescents, sense que es vegin empesos a abandonar l’escola abans d’hora.
I mai no farem prou per la gent més gran, que amb esforç i sacrifici ens ha duit fins el benestar que tenim. Ni per les persones amb distintes capacitats del comú de noltros.
Hi ha molt per fer i entre tots i totes ho hem de fer.
Però no és l’hora avui de retre comptes, sinó de pensar d’on venim, qui som, de celebrar la tradició que ens arrela i ens dóna forma com a poble.
«Els que hem nascut de la mar, tenim per pàtria una barca» va escriure el poeta Pere Xerxa, un dels pares fundadors d’aquesta casa política.
Entre totes i entre tots feim i hem de fer bo el navegar d’aquesta barca, petita però tan marinera, com és Menorca. Una barca de proa esmolada i navegar seré que s’ha demostrat sempre capaç de capejar tots els embats amb modèstia però amb confiança i coneixement, amb seny i profit.
Avui és hora de marcar nous rumbs. S’ha fet molt. Però hi queda molt per fer, molt més encara per fer. I tot és possible, tot serà possible si ho feim junts, com la tradició ens ensenya i ens exigeix el benestar futur.
Molt bon Sant Antoni a totes i tots vostès. I de manera ben especial, és clar, a totes les Antònies i tots els Antonis.
